Tipus | Àlbum d'estudi | |
---|---|---|
Artista | Pink Floyd | |
Publicat | 21 de març de 1983 2 d'abril de 1983 | |
Enregistrat | juliol de 1982 - desembre de 1982 | |
Gènere | Rock progressiu | |
Durada | 43:27 | |
Llengua | anglès | |
Discogràfica | Harvest / Columbia Records | |
Productor | Roger Waters, James Guthrie, Michael Kamen
| |
Format | estríming de música | |
Pistes | ||
Cronologia | ||
← The Wall
(1979) A Momentary Lapse of Reason (1987) → | ||
Senzills de The Final Cut | ||
The Final Cut és el dotzè àlbum de la banda britànica de rock progressiu Pink Floyd. Va aparèixer al Regne Unit el 21 de març de 1983 mitjançant la companyia discogràfica Harvest Records i diverses setmanes després de la mà de Columbia Records als Estats Units. Fou el darrer àlbum produït abans de la marxa de Roger Waters. Per a molts de fans es tracta del primer àlbum personal de Waters, més que un disc de Pink Floyd. En efecte, Waters va escriure i compondre la totalitat de l'àlbum, mentre que David Gilmour i Nick Mason foren relegats al rang de simples músics (per exemple, el guitarrista David Gilmour aporta la seva veu a només una de les dotze cançons del disc, «Not Now John») i Rick Wright ja feia dos anys que havia deixat el grup. A la part posterior de la caràtula es pot llegir el següent: «A requiem for the post war dream by Roger Waters performed by Pink Floyd».
Inicialment havia de tenir els fragments de la pel·lícula Pink Floyd The Wall (1982) no presents a l'àlbum de 1979. The Final Cut va esdevenir un àlbum fet a partir de les paraules que es podien sentir a la pel·lícula (Your possible pasts). Els temes «When the tigers broke free» o «What shall we do now» no van ser tocats en cap més ocasió.
L'àlbum era la continuació de The Wall, tant en termes de l'atmosfera en general com en el tema principal. Aquest àlbum és el més negre i desesperat del catàleg de Pink Floyd; Roger Waters hi aborda els temes recurrents dins la seva obra: la recerca del seu pare (el disc li va ser dedicat), les angoixes, l'exèrcit o la societat de consum. És un àlbum compromès políticament: moltes cançons són càrregues directes contra la Guerra de les Malvines i Margaret Thatcher.
Després del llançament de l'àlbum cada membre de la banda es va concentrar en els seus projectes en solitari, encara que poc després Waters va anunciar que deixava el grup, a més d'intentar que Gilmour i el bateria Nick Mason no tornessin a utilitzar mai el nom de Pink Floyd. Gilmour ha expressat posteriorment i en diverses ocasions el seu desgrat amb gran part de The Final Cut, ja que moltes vegades es veu com una obra en solitari de Waters. Cap de les cançons del disc no s'han tocat en directe, encara que algunes sí que les ha tocat Waters a les seves gires en solitari.
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Allmusic
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Drowned
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Loder
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Stylus
<ref>
no vàlida;
no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Christgau
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref>
pel grup «nota» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="nota"/>
corresponent.